“Tot el món ha vist que Erdogan i la seva policia són autoritaris i intolerants”., assenyalava
Güven Gürkan Öztan, professor de relacions internacionals de la Universitat
d’Istambul. (Diari Ara, dijous, 6 de juny de l 2013, pg 12)
El
món ho ha vist a través dels telenotícies, els articles i fotos dels diaris,
però cada vegada més el món sobretot ho veu a través de la xarxa d’Internet.
La
“primavera àrab,” Tunísia, Egipte, Bahrein, Síria,
Líban, Algèria, Mauritània, Aràbia Saudita, Oman, Sudan, el Iemen, Jordània, països
molt diferents, amb processos gens homogenis, però amb un denominador comú : aconseguir viure en democràcia i millorar les
condicions de vida dels pobles. Podem considerar que la
generació de les xarxes socials ho ha fet possible encara que només sigui
utilitzant la xarxa com una eina per poder
comunicar i difondre uns fets en uns països on la llibertat d’expressió s’enfronta
amb greus problemes.
Foto d’AP, Ben Curtis.
Tot
va començar amb la immolació del jove venedor Mohamed Bouazizi a Túnez. Els mitjans
tradicionals ho van difondre per tot el món, però va ser la gent jove ( i
sobretot els més joves) els que van dedicar més temps a aconseguir una més gran
difusió i convocar més i més gent a participar-hi. Ho van fer a través de les principals xarxes socials,
Facebook i Twiter.
Després va passar el mateix a la Plaça Tahrir de El Caire, Bahrein, Síria....A casa nostra també en tenim d’exemples i, en tots
el casos, les manifestacions no han sigut convocades per cap partit polític ni
pertanyen a cap organització determinada, només responen a una convocatòria ciutadana
convocada a través de les xarxes socials com Twiter i Facebook.
És important que tot el món ho vegi i les
xarxes socials han servit per a denunciar la brutalitat policial contra els
manifestants a través de fotografies penjades pels internautes, però a mi em
sembla que sobretot és important trobar una escletxa per on les idees i els
fets es puguin donar a conèixer en països on la llibertat d’expressió és minsa,
(i en els altres també). Facebook i Twiter hi juguen un paper molt important.
Una paradoxa que plantegen algunes revolucions àrabs és que la protesta en pro de millors condicions de vida i més llibertats sovint és portada a terme per partits pro-democràtics i laics, mentre, com a Tunísia, els islamistes es queden al marge, i, després, guanyen les eleccions. Crec que Turquia era en aquell moment un model per al partit islamista moderat de Tunísia. Totalment d'acord amb el post.
ResponEliminaPer cert, ara he recordat l'acció de fa pocs dies de tres activistes europees de Femen a Tunísia que van ser expulsades del país, per protestar per la liberació d'una companya tunesina.
ResponEliminaSalutacions,
Lorenzo