A continuació l’autor s’endinsa en l’hipertext de ficció amb una relació de les principals obres esdevingudes un clàssic.
Remarca l’autor el fet que al començament dels 80, els autors que es van interessar per l’hipertext de ficció es van haver de confeccionar ells mateixos els programes que necessitaven, com per exemple Stuart Moulthrop. Aquest autor va crear el seu propi sistema hipertextual i el va utilitzar en la seva versió hipertextual de El jardin de los senderos que se bifurcant de Borges, que va titular Borges’ Garden.
Al 1982 la companyia de sofware Eastgate Systems desenvolupa el programa Story Space. Les primeres obres es consideren clàssics :Afternoon (1987) i Twilight (1997) de M. Joyce, Victory Garnde (1993) de S. Moulthrop i Patchwork Girl (1995) de S. Jackson.
Eastgate continua publicant. En la nova hiperficció hi predomina el multimèdia .
Afternoon. A Story publicada el 1987, amb múltiples camins de lectura i una densa xarxa d’interconexions, és considera com l’Homer de l’hipertex de ficció.
L’autor fa una exhaustiva descripció d’aquesta obra, demostrant que la literatura hipertextual va més enllà d’un simple canvi de suport del llibre tradicional. L’escriptura hi és fragmentaria, no segueix les regles de la retòrica tradicional. El lector es troba davant de decisions com : quin enllaç seguir? Com saber en quin punt de la història ens trobem? L’autor ha de saber com guiar les eleccions del lector.
Em pregunto si el lector lineal i el lector de l’hipertext experimenten el mateix plaer al moment de la lectura d’una novel·la tradicional i d’una hiperficció. En principi l’hipertext allibera al lector de la retòrica clàssica, de la linealitat, li dona llibertat. Potser el lector d’hiperficció troba més plaer en l’exploració de formes noves que en el plaer de la lectura en si mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada